1906...*

Emili Marmaneu Moliner




Aquell mostrador del bar, on quasi no arribava. Aquelles tauletes rodones de marbre, les cadires metàl•liques. Aquella porta gran de fusta tan grossa, que jo gaudia d'ajudar a tancar, amb aquell forrellat negre i pesat. La pensió de l'àvia “Pensión la corte” on vaig nàixer i jugava amb les meues cosines Mariamparo i Alícia i la meua germana Salomé. “Meneno” ―m'amollaven elles. Jo era el petit i quasi el seu joguet. Aquell esperar a la iaia Amparo quan venia del mercat amb la cistella enorme, que jo no podia quasi aixecar.

Tinc fam, vull dinar; què he dinat avui: bullit, arròs, carn...?. No ho sé. Tena fam, però... he dinat?. Quina angoixa, com li diuen al meu fill? Com és que no ho recorde?

Aquelles partides de pilota dissabte després de missa, a la Trinitat. Miguel Jodar, Luís Folch, Antolí Gordillo, Emilio Pons, Guillermo Escolano, Juanito Torrent i jo, amb el torn de qui perd el tanto ix, com al futbolín a Play, al carrer d'Enmig.

Avui m'ha vingut a traure a passejar la meua filla, que tant s’assembla a mi, treballa a una fàbrica amb bata blanca. Pau, el meu fill es diu Pau! És que tinc un cap!. Treballa amb papers i telèfons, no sé... Al passeig la meua xiqueta portava un carret amb un nadó que no sé qui és. Tots diuen que s'assembla a sa mare i a mi; no sé perquè... Elena!, és la meua filla... Tinc un cap, no sé que em passa, alguna cosa tinc al cap que no sé...

Vestit de marineret ―com cal― el dia que s'estrenava la capella de la Consolació, allí als afores. Què lluny queda la Consolació, al camí del Lledó, a tocar dels Bous! Vaig baixar amb Salomé molt mudada; ma mare i mon pare ben mudats ―ell amb vestit i corbata, no l'havia vist mai tan templat― la mamà amb un llaç i la cara pintada i tot. Quin dia tan bonic! Vam menjar xocolate. No vam fer festa perquè acabava de morir l'avi Emilio, el sastre; la iaia Teresa de negre, és clar!.

Amb mi? Vam treballar junts?... Res, un que acabe de veure que diu que treballava amb mi, no sé qui és, ni sé de què treballave, jo; sé que tinc un cotxe molt xulo d'aqueix color que m'agrada tant, com els cotxes de carreres, com el cotxe de Niky Lauda; no sé, però és molt xulo el..., la casa, no!, el... si és molt bonic.

Compartia habitació amb un xicot canari que feia veterinària i mai havia vist ni el tren ni un riu. Érem al carrer de l’Albareda 23, al Carmelo. La primera pel•lícula que vaig veure a Saragossa, al Palafox, va ser una de Chaplin, “El Gran Dictador”.

La dona aqueixa de blanc m'ha dit que tinc no sé quina malaltia, no ho he entès, però la dona que estava allí. Sí, aqueixa... i aquells amb el carret del xiquet, que no sé qui és, s'han posat a plorar, quan pensaven que no els veia, no sé perquè parlen de ma mare Salomé. Si fa anys que va morir la mamà. I quant volia jo a ma mare!. Perquè ploren tots al nomenar-la ara?. Ells també l'estimaven?... No sé, però eixa dona de bata blanca diu que el que em passa a mi no m’ha de preocupar, que prompte es podrà curar i que jo sóc fort. M’ha fet fer uns dibuixos que m'han quedat molt bé, però em feia preguntes que no volia contestar, a ella què li importa!. M`ha dit que Paz i Elena, això, Paz és la dona que plorava tant, i mirava l'altra. Per què?. Que els passarà?. Almenys la de la bata blanca diu que jo estic bé i no cal que em preocupe.

Colònia Benassal, a la Font, quins estius a la fresca fent cremaets amb el noi i molts d'altres amics, i em comprava un pastís. Sempre he sigut llépol. La piscina del Rivet. La mamà em va comprar un banyador blau. Com estava de templat! Va ser quan em vaig deixar barba, a ningú li agradava.

Són molt simpàtiques, aquestes xiques. Em fan fer dibuixets, m'ensenyen fotos antigues i retalle papers en unes..., retalle papers! Estic incòmode, no estic a gust assegut, em sent estrany. Una xica em porta al vàter i vol despullar-me. Per què a mi?. Què vol vore’m el pito? Estic molt enfadat, al final entre dues m'han despullat. No sé per què m'han tornat a vestir. Però ara estic més a gust, són molt bones aquestes xiques i em porten a passejar als pins i diuen que l'AFA és meua. Què és l'AFA?

.......................................................

Aquesta història és la història que podria contar jo mateix i molts milers de persones a Castelló que pateixen la malaltia d'Alzheimer, una pèrdua de memòria, una malaltia neurovegetativa que fa que oblidem els fets més recents, però no els de fa anys, amb un greu procés que porta a l'oblit total, a la pèrdua d'habilitats, com ara menjar, caminar, i fins i tot el control d'esfínters, i que ens duu finalment a acabar prostrats a un llit, totalment fora del món.
Per tractar d'ajudar aquestes persones i les seues famílies, imprescindibles, tenim ací a Castelló l'Associació de Familiars de Persones amb Alzheimer i la fundació Alzheimer Salomé Moliner, que treballem muntant centres de dia per a atendre aquest problema que fins ara no te cura ni tractament pal•liatiu, però almenys tractem de millorar la qualitat de vida de quasi 50.000 persones afectades a la nostra província.


Aclariment del Consell de Redacció:

* L'any 1906, Alois Alzheimer va diagnosticar per primera vegada el que avui es coneix com a malaltia d'Alzheimer.