
Sense entrar en més
detalls, ara només tenim eixes medicacions i sembla evident que voldríem
tindre’n més i més efectives per tractar persones afectades amb Alzheimer. Però
la investigació per trobar nou fàrmacs no n’ha donat resultats en la última
llarga dècada. Centenars de productes potencialment útils per tractar persones
afectades per l’Alzheimer no han pogut demostrar eixe benefici que s’els
presupossava. I això que algunes d’elles ja tenien nom comercial per la seua
comercialització: qui tinga interès pot mirar d’informar-se de les històries
del ‘Dimebon’, l’‘Alzhemed’ o el
‘Rember’, com també la de la vacuna contra l’Alzheimer. Fins i tot les
medicacions més modernes, els anticossos monoclonals bapineuzumab y
solaneuzumab, semblen haver fallat en produir benefici i algunes companyies han
abandonat la investigació en eixos productes.
Però la investigació
clínica continua i moltes empreses farmacèutiques busquen un producte que
complemente o millore les actuals opcions. Productes nous, que la seua patent
permeta, si són comercialitzats, recuperar els diners invertits en la
investigació. Encara que han hagut molts fracassos en la investigació clínica
en la malaltia d’Alzheimer, ara mateix hi ha encara més investigació clínica
que fa uns anys. Hi ha més i, a més, ara és accessible en el nostre entorn.
En diversos Hospitals
de les nostres terres estan realitzant-se actualment assatjos clínics amb
distintes substàncies potencialment útils per tractar la malaltia d’Alzheimer.
Un assaig clínic és el sistema pel que les medicacions potencialment
beneficioses poden ser administrades a persones concretes per valorar-ne
l’efecte i la tolerància i comprovar si són medicacions útils o no per
tractar-les. Eixos assatjos estan dissenyats d’una manera que garanteixen tant
com és possible la seguretat de les persones que participen en les proves. Eixa
garantia s’obté amb controls exhaustius de l’estat de les persones que
participen en els assatjos tant abans de provar els nous tractaments com durant
les pròpies proves. Els mateixos controls es fan també a les persones que
accedeixen a l’assaig però reben un simulacre de medicació i en realitat formen
un grup de control que no el pren, però sí rep les atencions especials que
proporciona l’assaig. La distribució dels participants en el grup de tractament
i el grup de control és fa de manera aleatòria i ‘cega’: ni les persones que
reben les medicacions ni els professionals que tracten a eixes persones saben
si estan rebent o no medicació activa mentre participen en l’assaig clínic.
Diversos organismes controlen que tot el procés es duga a terme amb seguretat i
garantia de beneficiència per les persones que participen en ells i els
resultats obtinguts són escrutats minuciosament per distints experts en diversos
aspectes de les corresponents investigacions.
Personalment he
recomanat a moltes persones que he tingut ocasió de valorar que participen en
assatjos clínics, i sovint sóc un dels investigadors d’ells. Als malalts i
familiars que participen en assatjos clinics no els podem assegurar cap
benefici, perquè les medicacions que usem no tenen eixe benefici provat i
perquè els pot correspondre prendre el placebo o simulacre de medicació. Tampoc
els puc assegurar que no tinguen un efecte secundari de la medicació que puga
ser important, a pesar de tots els mecanismes per garantir la seguretat que
tenen els assatjos clínics. Però sí es beneficien, en qualsevol cas, d’una
extrema atenció: atenem a les persones que participen en l’assaig d’una manera
extremadament intensa comparada amb la pràctica usual que el sistema d’atenció
ens permet. És una manera de fer un poc més que allò que podem fer, sense
córrer massa riscos, i a més permet saber un poc més de la malaltia. Fem un poc
més del que podem fer: no podem exigir-nos més.
Arribarà un moment en
que algun assaig clínic donarà dades inequívoques de que alguna de les
medicacions que provem resulta beneficiosa. En eixe moment serà quan agències
oficials permetran als laboratoris usar la patent corresponent per fabricar-ne
medicació a gran escala per un ús corrent per tots els possibles malalts que
puguen beneficiar-se. També en eixe moment serà més clar que eixa millora
s’obtindrà gràcies a que moltes persones malaltes s’han prestat a participar en
assatjos clínics i investigacions que han permès augmentar el coneixement sobre
la malaltia i finalment aconseguir identificar mesures que milloren l’estat de
les persones malaltes.
Perquè ací volia anar
a parar: a agrair a totes aquelles persones que han participat en assatjos
clínics i investigacions semblants les oportunitats que han donat de fer-ne les
corresponents proves i, a la vegada, animar a altres persones que puguen tindre
eixa opció perquè participen en eixes investigacions. Els pot resultar
beneficiós; segur que els resultarà reconfortant i, d’una o altra manera, es
trobaran millor.
I per eixe camí
acabarem obtenint millores. No dubteu: encara que ara tinguem poques opcions i
els sistemes de prescripció ens posen problemes a accedir-ne a elles, això no
es detindrà i en el futur tindrem altres opcions de tractament que milloraran o
complementaran les actuals.
Autor: Dr. Miquel Baquero, Representant del
grup de demències
de la Societat Valenciana de Neurologia i
Neuròleg del Hospital La Fe de València